Addiccions
Quan s’està enfront d’un altre que no té ni la més mínima intenció de considerar-te, és igual el que facis. Que ho facis bé o que ho facis mal, és igual! Tu continuaràs sent quelcom que no hauria d’estar passant. D’aquí ve que sentis pànic davant la idea d’infelicitat, i una voraç necessitat de control davant la idea de felicitat. Les dues cares d’una mateixa moneda, amb la qual pagues un preu “massa alt” per estar viu.
Una addicció és com algú que ens avergonyeix pel fet que no mereixem quedar-nos, però que al mateix temps ens tanca portes i finestres perquè no puguem sortir. Aquest “altre”, és l’altre en mi. No jo, sinó la meva manera de relacionar-me (estructura de pensament, “ànima”).
"L'addicció mai hauria de ser tractada com un delicte, sinó com un problema de salut".
Aquest modus operandi es reflectirà en totes les relacions que establim, ja sigui amb mi mateix, amb els altres o amb la vida en general. No en totes les relacions, ni en totes de la mateixa manera, però sens dubte farà que ens fixem només en aquelles que confirmin els seus postulats.
Dit d’una altra manera, només escolta el que vol sentir. Per això es presenta emocionalment com a “veritats” absolutes i aclaparadores. Enfront d’això, el primer pas és reconèixer que un no pot fer res enfront de l’argument de “perquè ho dic jo”.
La impotència enfront de qui no escolta, és, al mateix temps, la possibilitat d’atendre el que veritablement importa, que no és que m’escolti o no, sinó evidenciar l’estil de relació que s’estableix. A partir d’aquí, anem fent.
Les addiccions i comportaments compulsius són destructius en tant que neguen la veritat en nom de la veritat. Per això, la persona creu que hi ha veritats bones i veritats dolentes. El que experimenta és una por terrible a la veritat (a si mateixa), d’aquí ve que fugi de tot el que veritablement la pugui ajudar.
Ets de veritat. El que t’ocorre és de veritat, no t’ho estàs inventant. Dona inici a la teràpia. Una teràpia de veritat. Una teràpia sobre la veritat.