Per fi vaig entendre a què es referia el meu psicòleg quan em deia que l’important és un mateix. No és quelcom relatiu, depenent de qui ho digui, com si fos més cert per a una persona que per a una altra, sinó absolut, ja que no hi ha res més important per a un mateix que ser un mateix. No sentir-me ni així ni aixà, sinó saber-me aquí.
❝I finalment vaig aconseguir trencar la cuirassa d’insensibilitat i que, per fi, la meva ferida pogués donar-se com un fet conclòs.❞ La revolución afectiva: De la dependencia emocional al agenciamiento afectivo.
Tu no controles el món. Si menteixes perquè no s’enfadin, ets amable perquè no es molestin, dissimules perquè no et rebutgin, el patiment te l’estàs infligint tu mateix. Aquest patiment és implacable. Arriba un moment en què sentir rebuig quan et rebutgen resulta la joia de viure. Vull poder equivocar-me. Vull que les coses que fan mal em facin mal. I no comportar-me amb la prepotència de pensar que allò que em molesta, apartin-m’ho. Perquè això que aparto, invariablement soc jo mateix.
Entenc els pacients que deixen la teràpia a la mínima que hi ha una discussió, o es senten insegurs, o pensen: «No em serveix». Jo vaig ser el primer, temps enrere, a escapar de tantes oportunitats. Em pregunto: com vaig aconseguir per fi mantenir-me ferm fins al final? Què va passar perquè aquesta vegada no sortís corrent? La resposta és que vaig sentir que la meva vida estava en joc, que si deixava la teràpia, tot tornaria a estar sotmès al meu (des)control, i seria més i més del mateix. Fins quan? —vaig pensar.
Em vaig adonar que volia viure. De fet, no me’n vaig adonar fins al final, però ja al principi alguna cosa en mi havia dit: prou, això no pot continuar així. Aquesta és la història de com, sentint-me una merda, enganxat, codependent i ansiós, em vaig retornar la vida a mi mateix, tot i que en aquell moment ni tan sols em podia imaginar on em portaria tot això.
SSanar és possible, però és un camí terapèutic dur. Necessitem sentir la ferida que suposa que la veritat caigui pel seu propi pes, que la veritat pesi més que les exigències de l’ego d’evitar la incomoditat i sentir-se reconfortat. Que allò que l’ego escenifica com a humiliació es torni humilitat; i que allò que teatralitza com a culpa es torni honestedat.
Si vols començar teràpia amb mi, segueix aquest enllaç i posem-nos a treballar. Si quieres empezar terapia conmigo, sigue este enlace y pongámonos manos a la obra.