Neurosi
En la neurosi, el psiquisme de la persona es presenta amb una estructura sofridora. Si el masoquisme és el plaer per sofrir (dominació o crueltat), en la neurosi apreciem també sadisme, que és el gust per infligir sofriment (S&M). Per tant, danyar i ser danyat, donar plaer i rebre-ho, passa a ser el mateix. Es dona doncs una fusió autosuficient. Per tant, la persona queda abstreta, aïllada en el seu propi món (fins i tot de si mateixa), tancada en una presó secreta, autàrquica, que va a la seva. Un sofriment estèril en el qual tot importa molt en la mateixa mesura en què no importa res. El treball terapèutic permet retornar-li la seva pròpia vida a la persona.
“És curiós, no creus? Ofegarem una ventrada de gats que no representen cap amenaça per a nosaltres, però no obstant això criarem dedicadament a aquestes criatures”.
Wolfgang Giegerich planteja encertadament com sigui el procés de sanació: “No hauríem de tractar de sortir-nos i treure’ns les nostres neurosis, perquè aquest intent és la neurosi mateixa. És l’intent d’escapar a la Veritat. En lloc d’això hauríem de prendre les nostres neurosis molt seriosament, amb totes les seves contradiccions, i portar-les a la seva mateixa conclusió, on la neurosi acabaria superant-se a si mateixa. La neurosi té tot el que necessita -per a tornar-se veritat- dins de si mateixa. En veritat, la neurosi ja és la mateixa veritat, però en la forma del seu rebuig, en la manera de tractar d’esquivar-la. La veritat és ineludible.”
En Working with dreams, prossegueix: “Els pacients, com a pacients, necessiten ser ferits per la seva pròpia veritat. Això és per al que estan en teràpia. I la veritat fa mal. La teràpia és sobre la veritat; sobre que els pacients descobreixin la veritat de si mateixos”. En la neurosi, la persona és presa de la negació de si mateixa. Viu, però com si no visqués. El sofriment que produeix és enorme. Fiquem-nos-hi doncs amb el treball terapèutic.