Trastorns de la personalitat
Parlar de trastorns de la personalitat no suposa parlar de personalitats o persones trastornades. Aquesta diferenciació ens permet donar un primer cop d’ull als seus símptomes, perquè qui els sofreix és com si portés unes ulleres que trastornen la realitat, sense que la persona sàpiga que les porta. El trastorn es veu justificat llavors en tot el que percep.
La persona (que és com és, i en això no hi ha trastorn) no es permet llavors descansar-se en l’esdevenir de la seva pròpia vida (canvis, relacions, etc.). Per exemple, un déu literari no canvia mai (Zeus és sempre Zeus).
“A on aniràs? A on fugiràs? On t'amagaràs? Enlloc. Perquè ja no queda ningú com tu.”
Però en el seu mite sí que fa que les coses canviïn (Si Zeus s’enutja, envia el seu llamp destructor i condemna al món; però si està content, el salva). En canvi, Marta, Francesc, o Iolanda, no condemnen ni salven al món, ni es condemnen ni se salven a si mateixos, perquè només són persones, limitades i condicionades pel seu temps. Però quan una persona funciona en tant que un déu, aquí hi ha un trastorn. No perquè la persona estigui malament, sinó perquè funciona d’una manera que la trastorna.
El tractament passa doncs per diferenciar a la persona que sofreix el trastorn, del trastorn que sofreix la persona. Aquesta tasca és fart àrdua quan per a la persona (fins i tot també per al seu entorn) no hi ha diferència entre una cosa i una altra. Ocorre com en l’El Quixot, on Alonso Quijano (persona) s’identifica amb El Quixot de la Manxa (personatge), i això fa que, en comptes de molins de vent, vegi (i s’enfronti) amb terribles gegants, tot i no ser veritat. Aquesta èpica genera en ell i en el seu entorn, un gran sofriment.
Passo a especificar les característiques dels trastorns de la personalitat més freqüents:
La persona experimenta un continu autoboicot, com si s’hagués declarat la guerra a si mateixa, utilitzant, com a artilleria, emocions intenses i contradictòries que li fan perdre el control. Se sent deficient en comparació amb els altres. Per la qual cosa, es torna dependent davant la idea de ser abandonada degut a aquest fet.
Ens referim aquí a una dependència instrumental, no tant emocional (com seria el cas de la dependència emocional). La persona se sent incompetent i necessitada dels altres per a sobreviure, obtenir recursos i prendre decisions.
Les persones que ho sofreixen, anhelen relacionar-se en la mateixa mesura en què temen ser danyades en posar les seves vides en mans alienes (estimar a algú, atorga a aquest algú una influència significativa sobre la persona). Això les torna distants, encara que desitjoses de contacte.
La persona que ho sofreix, atenta sistemàticament contra la convivència i benestar social, a manera de rebuig de si mateixa, en tant que la persona és una amb les seves circumstàncies (entorn, comunitat, etc.). Això la porta a delinquir, manipular o extorsionar, sense cap remordiment.
Qui ho sofreix, es presenta com a superior a la resta, sotmès a una amenaça inconscient d’inferioritat. És una escapada cap amunt, cap a sentir-se per sobre de tots, encara que no es justifiqui en cap mèrit, perquè just es fuig del sentir-se absolutament indigne.
Hi ha una obsessió culposa pel control, l’ordre o les regles, per por d’una imminent catàstrofe deguda a la pròpia negligència. La persona intenta controlar la realitat mitjançant rituals, però en realitat és ella qui resulta ser controlada pel trastorn.
La persona es veu impel·lida a actuar de manera dramàtica i emocional, fins i tot teatral, amb la finalitat d’atreure tota l’atenció per a si. Mai és bastant i això la porta a posar en risc tot el que sigui important per a ella, ja que “l’espectacle ha de continuar”.
La persona recela i desconfia sistemàticament de les persones del seu entorn, als qui pressuposa intencions malicioses.
Qui ho sofreix es manté distant i desconnectat del seu entorn, evitant tota intimitat. Aquest rebuig als altres impedeix que pugui comunicar les seves emocions.
Qui ho pateix se sent molt incòmode en les relacions d’intimitat, per la qual cosa careix de confidents més enllà dels familiars de primer ordre. Assumeix idees o creences màgiques o distorsionades, amb afirmacions extravagants i pors infundades.